Home sweet home

No hi ha res com tocar a casa, i nosaltres a Can Jordi ens sentim com a casa. Avui hem fet un unplugged que no ha estat unplugged perquè hem tocat amb guitarres elèctriques, però ha estat informal i improvisat com sempre. En Nando i jo fa més de deu anys que toquem junts, ens coneixem bé, i això es nota.

Tarda de frígola pagesa, nens, homes d'edat amb barret, ciclistes, cans, fotos i amics fidels que sempre ens fa molta il·lusió que vinguin. I l'hospitalitat habitual d'en Vicent i de tota la gent de Can Jordi. Home of the blues.


Foto: Josep Costa


Foto: Neus Prats


Foto: Laura Amengual

Foto: Laura Amengual

Es Xiringuito

Ahir a la nit vam tocar a Es Xiringuito de ses Figueretes. Crec que vam fer un bon concert. Em va sorprendre que un local tan ben situat (a l'inici del passeig, al costat de la platja), no tingués una gran afluència de gent, però és que ahir incomprensiblement no hi havia gent al carrer.

Ens va venir a veure el Sr. Jordi A., melòman i bon conversador, i alguns amics fidels. Els responsables de l'establiment ens van dir que enregistraven el concert (taula de mescles). Ja veurem.

Celebrant-ho a Can Jordi

Ahir no va ser el dia que tenia pensat. Se'ns va tirar el temps a sobre, els Uncle Sal, que havien de tocar després de nosaltres, ja tenien l'equip preparat, van fer prova de so durant la nostra pausa, vaja, que vam decidir anar per feina i acabar ràpid.

Però vam passar una bona estona. N'Stefano va estrenar joc de plats i va estar bé. Jo vaig provar de fer un invent del TBO: fer servir el 8 pistes Korg com a mòdul d'efectes estèreo per al baix. S'ha de perfeccionar.

Ahir, veient els Uncle Sal, se'ns va plantejar un dilema. O bé posar-nos les piles i convertir-nos definitivament en una banda de rock amb arrels de blues, o bé seguir sent una banda de blues, arqueologia vivent, que alterna cançons antigues amb algun funk. Crec que seguirem com estàvem.

Va ser una tarda de visites imprevistes, regals, ampolles de cava, amics, Bob Dylan i frígola pagesa. Tot a Can Jordi. No es pot demanar més.

Foto: Laura Tur

Foto: Neus Prats

Foto: Neus Prats

Foto: Neus Prats

Amb el mestre de cerimònies de Can Jordi, i guia espiritual, en Vicent Marí (Foto: Neus Prats).

Foto: Marina Ribas.

Tarda de blues i amics a Can Jordi

Una tarda estranya. Per variar, hem tingut alguns problemes amb l'equip, els cables, el que ja és habitual. N'Stefano ha estrenat bateria acústica i ha sonat prou bé. Però nosaltres, com a conjunt, hem tingut dies millors. Quan l'equip no sona bé, els músics no toquen bé. No hauria de ser així però ho és.

Per sort, també hi ha hagut coses bones. Avui també ha aparegut en Pere Vergés, que havia actuat a Can Jordi ahir a la nit i jo pensava que estaria recuperant-se del viatge còsmic. Però no. Ha vingut, l'hem convençut de tocar amb nosaltres i hem fet un blues estrany. M'ha recordat el que feien els vells bluesmen del Delta, que adaptaven instintivament el compàs i la mètrica de les cançons a la necessitat de cada moment, de cada frase. M'he sentit com si estigués acompanyant Robert Johnson. Ha valgut la pena. El que estaria bé és participar en un dels desenvolupaments instrumentals dels Fletxa Negra. Tal volta algun dia...

I avui han vingut altres amics, alguns habituals i alguns que no ho són. I l'Andrés Iglesias i en Josep Costa ens han fet fotos. Tot un luxe.

Gràcies a tothom i gràcies, com sempre, a en Vicent i tota la gent de Can Jordi per la seva hospitalitat.




Josep Costa i Nando Pemán

D'esquerra a dreta: Nando Pemán, Pere Vergés, Ferran Nogués

(Fotos: Laura Amengual)

Fotos: Neus Prats

Gran tarda de blues a Can Jordi

Avui ha estat el segon cop que hem tocat amb n'Stefano Serra (i el primer a Can Jordi), i el cert és que la cosa ha sonat prou bé.

Durant aquesta setmana, i de casualitat, he conegut en Pere Vergés (de Flexta Negra), una llegenda del panorama musical d'Eivissa. Havíem quedat que probablement passaria per Can Jordi a tocar un blues amb nosaltres. I així ha estat! Hem fet el clàssic de Howlin' Wolf, Smokestack Lightning. La tarda ja anava prou bé, però això ha estat sensacional.

I avui per primer cop he interpretat dues cançons que sempre havia volgut tocar però mai ho havia fet: el clàssic de Percy Mayfield, Please Send Me Someone to Love (que de fet és un gospel disfressat de blues), i el Lonely Avenue, popularitzada per Ray Charles però composta per Doc Pomus. Crec que la gent s'ho ha passat molt bé.

Hi havia una parella (m'han semblat nord-americans), que ha gaudit especialment de l'actuació. Se sabien les lletres, ens han convidat a una frígola pagesa, i quan hem tocat la nostra versió accelerada de Ramblin' on My Mind, s'han aixecat de la taula i s'han posat a ballar rock and roll. Un gran moment.

Com sempre, hem d'agrair a en Vicent la seva hospitalitat, i als bons i fidels amics la seva assistència. Avui ha estat bé. Ens ho hem passat bé.



D'esquerra a dreta: Nando Pemán, Pere Vergés, Ferran Nogués.
Foto: Josep Costa

D'esquerra a dreta: Nando Pemán, Pere Vergés, Ferran Nogués, Stefano Serra.

Fotos: Neus Prats


Només he enregistrat la primera part del concert. Una llàstima perquè la segona ha estat la bona :-(