Una altra tarda de blues rural entre amics

El blues del Delta, a diferència del blues elèctric de Chicago, es caracteritza per estar interpretat generalment per un músic sol amb la seva guitarra. L'absència de grup i, per tant, secció rítmica, obligava els bluesmen a tocar la seva guitarra d'una manera percussiva, colpejant el cos o les cordes de l'instrument mentre tocaven, per tal d'anar marcant el ritme. No ho notareu gaire amb Robert Johnson, que era un fi estilista, però sí amb Son House, Charlie Patton o Bukka White.

Amb el temps, de manera involuntària, jo també m'he trobat en la mateixa situació, i tocar l'instrument d'aquesta manera només es pot fer amb la guitarra acústica. L'elèctrica no permet que la maltractis. Avui he tocat gairebé tota l'estona amb l'acústica. Hi ha hagut un moment que he canviat a l'elèctrica, més còmoda de tocar, però immediatament he tornat a agafar l'acústica. El blues rural salvatge s'ha de tocar d'aquesta manera.

Els concerts informals de mitja tarda a Can Jordi, fets a dues guitarres, són especials. En Nando i jo anem improvisant, tocant els nostres blusos cada dia d'una manera diferent, provant cançons noves, i passant-ho molt bé. Amb el sol a mitja alçada, asseguts a una de les taules de Can Jordi, prenent una frígola pagesa amb gel, s'hi està molt bé.

Hi ha gent que són habituals, també hi ha gent de pas que es troba allò i s'hi queda, i sempre hi ha amics que venen a veure'ns (i ens fa molta il·lusió). Tot plegat amb la cordialitat habitual d'en Vicent i de la gent de Can Jordi. La vida està feta de tardes com aquesta.

Fotos: Neus Prats